Generació Mazinger

Al poble del Pla de Santa Maria, prop de Valls, a Tarragona, es troba la que potser sigui l’única escultura existent dedicada a aquell protagonista mític d’una de les primeres sèries de dibuixos animats japonesa “manga” dels anys setanta, em refereixo a Mazinger Z.

Ens hem de remuntar als anys setanta del segle passat, aquella època en la qual només existien dos canals de televisió, la primera i l’ UHF; va ser llavors quan es va emetre la mítica sèrie per la primera cadena. Es va emetre en dissabtes després del Telediario i abans de la pel·lícula de vaquers de “Primera Sesión”. En no existir alternatives televisives, qualsevol sèrie aconseguia un rotund èxit, i aquest va ser el cas d’aquesta. Va ser un èxit tan impressionant que, de sobte, tots els nens demanàvem a les nostres mares que ens compressin uns punys de plàstic llançables que es venien en els mercats ambulants i botigues de joguines i, així, durant l’esbarjo del col·legi, imitar al nostre ídol al crit de “puños fuera!!”; també van fer furor la col·lecció de croms, els còmics, i tot un seguit de productes derivats. Record com un drama quan, de sobte, es va deixar d’emetre la sèrie per passar a emetre una altra que crec que es deia “Orzowey”, o alguna cosa així.

En aquells anys moltes famílies aspiraven a tenir una segona residència, encara no havien bombolles immobiliàries i els preus eren assequibles; de totes les opcions possibles, molts optaven per fer-se-la poc a poc; primer adquirint un terreny, després construint una caseta per passar els caps de setmana i acabant en un xaletet. Va ser llavors quan algun empresari espavilat va veure l’oportunitat, va instal·lar un Mazinger Z de deu metres d’altura en el centre d’uns terrenys en venda, anomenats “Mas del Plata” i va fer el reclam, “compri un terreny al costat de Mazinger Z”; així, molts nens passarem del “mamà, compra’m uns punys de plàstic” a “mamà, compra’m un terreny on Mazinger”. Personalment desconec l’èxit de tal iniciativa, però allí va quedar l’estàtua, al centre de la urbanització.

Aquests nens dels setanta som els adults de quaranta de l’actualitat, els que en aquests moments estem assumint les màximes responsabilitats i els cridats seguidament a governar el país. Vam tenir una infància amb no tantes alternatives lúdiques com ara, no teníem mòbil, internet o whatsapp; jugàvem al carrer sense que passés res ni ningú ens denunciés, seguíem als mateixos ídols i vam tenir el mateix sistema educatiu, heretat del règim anterior; encara així, vam créixer, ens formarem i adquirírem esperit crític. Som la propera generació d’homes i dones de mitja edat, som la generació Mazinger.

I l’estàtua continua així, impassible i amb els braços alçats com dient alló de  “fuego de pechoo!!“, els anys han passat factura en ella, té una mica d’òxid i algun contratemps li ha arrabassat del seu cap el planador que pilotava Koji Kabuto. Hi ha qui diu que es tracta d’un monument al friquisme, jo veig en ella un monument a la nostra generació, som com ella, potser el temps ens vagi fent grans però allí estem, amb els braços alçats, en el nostre millor moment creatiu i a punt de llançar el nostre millor “rayo fotoatómico”. Som la “generació Mazinger”, dedicat a tots nosaltres.

Article publicat al web de «La Ciutat» el dia 12-3-2014 i consultable aquí.