Supremacismes

El concepte de supremacisme està de moda actualment, per tot arreu veiem crítiques contra tal o qual adversari titllant-lo de supremacista; això és encara més evident, avui dia, en el debat polític a Catalunya. Ara bé, aquest terme, exactament, a què fa referència?


El concepte de supremacisme fa referència a aquella doctrina o ideologia que defensa la superioritat dels qui la professen envers qui no. En poques paraules, la persona que s’adscriu a aquesta ideologia no només es pot creure superior a les altres, considerades com a inferiors, sinó que, conseqüentment, es creurà en el dret de dominar-les. Aquest terme, molt usat avui en dia per a desprestigiar alguns adversaris polítics, curiosament, és un neologisme i, com a tal, no està encara incorporat ni al diccionari de la RAE, ni a la Wikipèdia, ni en català, ni en castellà. Això no obstant, en la versió francesa de la Wikipèdia sí que hi ha una definició prou interessant del mot supremacisme“:

Le suprémacisme est une idéologie de supériorité et de domination: elle affirme qu’une certaine catégorie de personnes est supérieure aux autres et doit les dominer ou les asservir, ou est en droit de le faire. La classe de gens supposée supérieure peut être définie par une race, un sexe, une classe, une civilisation, une culture, une langue, une religion ou autre système de croyance.

El supremacisme és una ideologia de superioritat i de dominació, afirma que una certa categoria de persones és superior a les altres i que les ha de dominar i esclavitzar. La classe de persones suposadament superior pot ser definida per una raça, un sexe, una classe, una civilització, una cultura, una llengua, una religió o d’altres sistemes de creença.

Tal i com es pot veure, es tracta d’una definició, si ho analitzem, clara i contundent però prou ambigua, doncs no se circumscriu de manera clara on aplicar aquest terme i on no. De fet, si som puristes en l’aplicació de la mateixa, es podria concloure que el supremacisme està per tot arreu en les relacions humanes, estaria present en el món laboral, estaria present en les diferents classes socials que, malauradament, encara avui dia existeixen i també estaria present en la política, en les relacions internacionals i en el mateix ordenament jurídic (l’anomenada “supremacia” de la Constitució). No obstant, crec que si apliquem el sentit comú (el menys comú dels sentits), tots sabem a què ens referim quan parlem de “supremacisme“, ens referim a quelcom més similar a situacions com les viscudes a la Segona Guerra Mundial que com les que actualment estem visquent.

De fet, des que el món és món ha existit el supremacisme i aquest ha sigut motor de la història durant molt de temps. El passi de l’Edat de Pedra a l’Edat del Bronze va portar com a conseqüència la supremacia tecnològica dels pobles que primer es van adaptar a la nova situació. De la mateixa manera, el passi de l’Edat de Bronze a l’Edat del Ferro va ser similar, civilitzacions antigues i consolidades van caure enfront d’enemics tecnològicament superiors. Ara bé, el concepte de supremacisme, entés avui en dia, té altres connotacions, conté un element racista i xenòfob intolerable en les societats actuals. Bé, intolerable de manera “oficial”, ja que si analitzem les situacions socials i geopolítiques actuals veurem multitud de casos de supremacisme, més o menys implícits; no és gens bo, inclús és totalment condemnable, però es podria considerar d’alguna manera com a “habitual” degut a la hipocresia de la Societat contemporània, allò que ens repugna de manera explícita es pot estar produint implícitament sense que ningú s’exclami; així, malauradament, és.

En relació al catalanisme polític i particularment, en relació a una de les seves branques, l’independentisme, últimament s’està usant el terme supremacisme de manera força interessada. S’acusa de supremacistes, no només als líders polítics de formacions que tenen aquesta ideologia, sinó a tots els ciutadans de peu que la professen, com si el fet de negar la ideologia contrària no impliqués també, sent purista, alguna mena de supremacisme. M’explico, en el context actual del conflicte polític català, qui fa acusacions de supremacisme ho fa normalment des de posicions unionistes, és a dir, des de les diverses postures, perfectament legítimes, que defensen el manteniment de la situació actual a Catalunya. Ara bé, el curiós del cas és que qui acusa de ser supremaciestes als qui defensen la postura contrària ho fa, precisament, donant per suposat de manera implícita que la postura pròpia és la millor i inamovible, és a dir, superior.

Aquí està l’error d’abusar del terme “supremacista” (o de fer-lo servir de manera clarament demagògica), que precisament en acusar els altres de ser-ho es pot provocar l’efecte invers; el supremacista potser sigui, en aquest cas, qui no deixa expressar l’opinió de l’altre i fa servir l’injúria i la demagògia com a mitjà de descrèdit i per esgarrapar vots sense aportar res de positiu al debat. Queda clar que, en el cas d’ideologies contraposades com en el cas actual, es pot arribar a un punt en què una de les dues ideologies en conflicte s’acabi imposant democràticament a l’altra, és això supremacisme o es tracta simplement de l’evolució natural de les coses, com passa en democràcia? Seguint el mateix raonament que fan els qui usen malament el terme, qualsevol partit polític podria ser acusat de “supremacista“, ja que té una certa ideologia que considera millor que les altres i que aspira a poder-la aplicar a la Societat. Evidentment, el “supremacisme” no va d’això.

Personalment, preferiria que s’incorporessin altres expressions més afortunades al debat polític que actualment vivim a Catalunya i que aquest fos més enriquidor, en lloc d’haver de sentir arguments més similars als de les tertúlies de bar que a propostes realment convincents i constructives. Ara bé, tenint en compte que Catalunya sempre ha sigut terra d’acollida i que, per tant, els catalans actuals som, en la nostra major part, una barreja de molts pobles i de moltes cultures, parlar dels catalans catalanistes actuals com a supremacistes és totalment un contrasentit, doncs ser supremacistes significaria anar en contra de la mateixa realitat personal i familiar de quasi cadascun d’ells.

Jo demanaria a qui acusa els altres de supremacistes que es miressin al mirall abans de fer declaracions com aquestes, primera, per tal de pensar si, amb aquesta argumentació aporten res de bo al debat actual; segona, per intentar enriquir millor el seu discurs actual, cosa que, de ben segur, seria bona per a tots.

Tortosa, 4-11-2018

Jordi Mulé.

Economista CEC 13147

Anuncios