El quart poder

Durant el segle XVIII, en l’època de la Il·lustració, el filòsof francès Montesquieu va publicar la seva obra “de l’esperit de les lleis“, obra que és considerada per molts com la precursora del sistema polític més usat avui en dia a quasi tot el món, em refereixo al sistema de separació de poders.

La Justícia, el tercer poder.

La Justícia, el tercer poder.

El filòsof afirmava que, ja que els individus renuncien a part de la seva llibertat organitzant-se en estats, aquests estats, en contraprestació, han de garantir als seus ciutadans, als seus individus, uns mínim de benestar i de seguretat jurídica; és a dir, que les societats s’estructuren en unes organitzacions, els estats, les quals, mitjançant una sèrie de normes, les garanteixin la màxima seguretat i estabilitat. Com que fins a l’època de la Il·lustració el poder dels governants absoluts venia directament de Déu i, per tant, acaparaven tot el poder, i, lògicament, es produïen arbitrarietats, Montesquieu va desenvolupar una idea que ja venia parcialment d’antic, dels antics grecs, va proposar dividir l’estructura de poder de l’Estat en tres branques que devien ser el més independents possible entre elles, i aquestes no són altres que els anomenats avui en dia com els tres poders de l’Estat, que són el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial.

Com deu ser prou sabut, aquest principi de la separació de poders implica de manera somera que el poder legislatiu (Parlament) prepara, debat i aprova les lleis que el poder executiu (Govern) aplicarà després de ser aprovades i de les quals el judicial (la Judicatura) vetllarà pel seu correcte acompliment. Per tant, en teoria, la separació de poders implica que totes tres branques siguin suficientment independents l’una de l’altra, és a dir, el govern no hauria de poder ni imposar lleis a la societat que no estiguessin aprovades pel legislatiu, ni hauria d’influir en la judicatura a l’hora de què aquesta vetllés pel correcte acompliment de la llei, de fet, el govern ha de rendir comptes de manera periòdica al Parlament i, per això, tots els tres poders estan sotmesos a la llei; bàsicament, en això consisteix l’imperi de la llei.

Ara bé, i fidels a la mentalitat tan mediterrània d’aquest país, sembla que actualment hagi aparegut un quart poder, un poder que se’n deriva del tercer poder, del poder judicial, i al qual aparentment es pot recórrer sempre que s’aprovin lleis o qualsevol altra norma que no convinguin a una minoria, o bé per imposar els criteris d’aquesta minoria quan no  tingui suficient majoria parlamentària. Per tant, sovint, si apareix una llei aprovada per un parlament, el que sigui, amb la majoria suficient i de manera totalment democràtica però, ai-las, un dels grups de la Cambra no està d’acord amb la mateixa, només cal recórrer-la, igual així s’aconsegueix que aquesta llei sigui matisada, modificada o, en el millor dels casos, suspesa.

No sóc polític ni milito en cap partit però opino que hi ha una diferència substancial entre un poder judicial que vetlli i garanteixi el correcte acompliment de la llei per tal de garantir, en definitiva, el benestar de la societat, i un poder judicial al qual es pugui recórrer sempre que apareguin normes o lleis que no convinguin a uns quants, encara que estiguin perfectament tramitades i aprovades en seu parlamentària; casos com els del Decret de Pobresa Energètica i el Codi de Consum de Catalunya en són exemples ben flagrants, però també ho són tantes i tantes lleis i normes de tota mena i de qualsevol color polític que es recorren sistemàticament cada any, saturant i obligant als magistrats a arribar allà on els polítics no han estat prou capaços. Queda clar que això provoca retards en l’aplicació de les normes autonòmiques recorregudes, o costos molt alts derivats de modificar lleis estatals que fa anys que funcionen si la sentència arriba anys després del recurs. És a dir, frustració, desconcert, desgavells i despeses econòmiques afegides.

Utilitzar una part del poder judicial d’aquesta manera només fa que desvirtuar la seva raó de ser i, en la meva opinió, fa que aquesta esdevingui de fet un “quart poder“, cosa per la qual penso que no va ser ni dissenyada ni crec que els seus components desitgin. El debat polític ha de ser dut a terme pels polítics, mai pels magistrats perquè, si no, podem passar de l’imperi de la llei a la dictadura de la llei, i la democràcia, sincerament, no crec que vagi precisament d’això.

Publicat a “Reus digital” el 16-10-15 i consultable aquí.