Austeritat i patriotisme.

creixement_austeritat

Una reflexió sobre l’ús d’un concepte de moda, l’austeritat, que algú va unir de manera forçada al de patriotisme en certes declaracions.

Durant els actuals temps de crisi econòmica ens hem anat acostumant a sentir una sèrie de conceptes que, si bé ja existien abans, certament han assolit un matís o caràcter nou a causa de l’encadenament de notícies que els contenen. Així, per exemple, ens hem acostumat a sentir parlar de bombolles com quelcom que va més enllà de les típiques bombolles de sabó o de les bombolles que apareixen en tantes begudes amb agulla, ara resulta que també existeixen les bombolles econòmiques. Aquest concepte és relativament nou a l’imaginari col·lectiu i tots el podem associar fàcilment a una etapa de febre especulativa sobre cert tipus de bé que provoca la pujada quasi sense control del seu preu i que quasi sempre acaba de manera brusca, atrapant a multitud d’inversors i especuladors que han tingut la mala decisió i la mala sort d’entrar en el joc confiant en uns guanys segurs.

Un altre concepte que anem sentint sovint és el d’austeritat, concepte associat en aquests temps a quelcom que cal fer davant una crisi econòmica com la viscuda; per exemple, cal contenir la despesa com sigui, cal optimitzar els recursos, cal eliminar processos redundants, cal apujar impostos sobre el consum, cal abaixar sous i, en definitiva, cal retallar tot el retallable; es veu que l’austeritat és quelcom així com aquell xarop o pastilla miraculosa que ho curava tot que oferien aquells xarlatans que venien aquests productes a les fires. D’aquesta manera, coses que fins a la crisi eren impensables, resulta que ara es tornen factibles, i això és un error, doncs tan dolent pot ser una política excessivament gastadora com estalviadora, cada cosa al seu just terme; per exemple, si abaixem els sous o apugem els impostos indirectes, encara que a curt termini aconseguim apujar els ingressos de l’Estat i abaixar la despesa pública, el consum baixarà, i amb ell, el PIB.

Una política d’austeritat no es pot mantenir en el llarg termini, ja que els seus efectes llavors poden ser els contraris al buscat i simplement agreujar la crisi. El mateix gran economista Keynes, allà pel començament del segle XX, parlava precisament del contrari, d’incrementar la despesa pública com mitjà de sosteniment del PIB. És a dir, que si el sector privat afluixa, llavors el sector públic ha de liderar. Recordem el començament de l’actual crisi, quan es parlava de “desacceleració”, llavors es van endegar tota una sèrie d’obres públiques intentant rellançar la construcció mitjançant la construcció pública, es va intentar dur una política “Keynesiana“, fins que es va haver d’aturar i va començar l’etapa de l’austeritat. Segurament va ser un error tractar la crisi així al començament, negant-la i augmentant tant la despesa pública, però segurament amb el temps també es demostrarà que l’austeritat sense control també ho és, temps al temps.

L’ultim concepte que hem pogut escoltar ha sigut les declaracions recents de cert polític de pes defensant l’austeritat i equiparant-la al patriotisme i al sentit comú. Respecte al sentit comú, ja sabem tots que és el menys comú dels sentits, però personalment no veig on el fet d’abaixar sous d’alguns, no de tots, o d’abandonar certes polítiques socials com la Llei de la Dependència, o de l’incompliment sistemàtic per part de tantes Administracions Públiques de la Llei de Morositat i els terminis de pagaments a proveïdors que marca siguin de sentit comú però el que no puc acceptar de cap manera és que algú digui en públic que fets com aquests siguin “patriòtics”.

I és que el diccionari de l’IEC defineix patriotisme com “amor zelós a la pàtria” i com “comportament propi del patriota“. Llavors, seria un comportament de patriotes qualsevol dels fets descrits al paràgraf anterior? Personalment crec que no. Segurament algú dirà que el sentit d’aquesta declaració era un altre, que es referia a l’esforç col·lectiu envers una bona fi, la fi de la crisi gràcies al sacrifici de la societat en el seu conjunt. Pot ser, però personalment inclouré tal similitud en la llista virtual de declaracions desafortunades a les quals malauradament últimament ens tenen tan acostumats. I és que actualment els temps estan complicats, abunden els despropòsits i, com diuen a les comarques lleidatanes, “baixa bruta“!