El principi de Pareto i la riquesa

pareto

Al segle XIX, un economista italià anomenat Vifredo Pareto va observar un patró que es repetia quasi de manera sistemàtica en molts àmbits de la societat; va veure com quasi sempre la minoria té el poder sobre la majoria, és a dir i en concret, que molt sovint un vint per cent d’un conjunt acapara el vuitanta per cent del valor. O bé, el que és el mateix, que de manera natural, el vuitanta per cent dels successos poden provenir de només el vint per cent de les situacions.

I això que sembla a primera vista inversemblant, es demostra amb el temps que és una certesa empírica; aquest raonament es fa servir en molts àmbits, inclosos els industrials com, per exemple, en els processos de control de qualitat de les indústries, i s’acompleix de manera quasi matemàtica. És a dir, de la mateixa manera que podem afirmar sense por a equivocar-nos que els preus d’un bé econòmic pujaran quan la seva demanda pugi o la seva oferta baixi, i que baixaran quan la seva oferta pugi o la seva demanda baixi, també podrem afirmar sense gaires dubtes que, si volem trobar el 80% dels defectes d’una producció, segurament estudiant el 20% de les diferents parts de la mateixa en tindrem prou. Sembla inversemblant, però és cert.

Aquesta llei o Principi de Pareto és una de les lleis fonamentals en Economia Productiva, una cosa així com un axioma que cal tenir en compte si volem tenir la producció el més controlada possible amb el mínim cost pel seu control, però, aquest mateix principi malauradament també s’acompleix en molts  àmbits de tipus social; la riquesa mundial està ostentada per una minoria de la població mundial, en tots els països del món hi ha un petit tant per cent de gent que ostenta la gran majoria del poder, les notícies són acaparades per una minoria de personatges públics i les mateixes sovint afecten realment a una minoria de la població. És a dir, per tot arreu ens trobem el senyor Pareto i el seu famós principi.

Reflexionant sobre aquest tema, m’adono de com és realment l’ésser humà, de com de previsible pot ser en el seu conjunt i de quant imprevisible pot ser individualment. És tan previsible a nivell agregat, que fins i tot podem enunciar lleis econòmiques que ens permeten definir comportaments de les diferents variables que formen part de la ciència social per excel·lència, l’Economia; en canvi, som incapaços de poder predir amb certesa el què farem cada un de nosaltres d’aquí a una hora. Això no obstant, a nivell agregat, som tan previsibles que inclús hem arribat a formular lleis econòmico-matemàtiques i estadístiques que es demostren tan sovint ben precises, com l’abans anomenada de l’oferta i demanda, o com la Funció de Pareto i el seu derivat, la Llei de Zipf, tan importants en Economia Productiva i en Lingüística, respectivament. Som animals gregaris i aquest fet queda palès, en gran part, precisament, en lleis tan curioses com aquestes però, individualment, som veritablement únics i irrepetibles, així de gran però també així de dèbil és l’ésser humà; tant de bo la riquesa mundial no es distribuís segons una funció de Pareto, i es distribuís de manera més justa, però estadísticament es demostra que així és.

 

Article publicat a “Reus Digital” el dia 19-3-2015, consultable aquí.