Ens hem begut l’enteniment?

Vivim una època en la qual sembla que tot es pugui publicitar, compartir o notificar. Gairebé tots, d’una manera o altra, usem les xarxes socials i allí acostumem a penjar moltes coses, episodis de la nostra vida, la música que ens agrada i volem compartir, fotos, un bon àpat, vídeos i, fins i tot, les típiques frases amb rerefons de l’escriptor de torn (reconec que les de cert escriptor amb cognom portuguès són molt freqüents), cadenes, missatges tendents a indignar-nos pel sou de tal o qual polític, i tantes i tantes coses més.

Total, que sembla que qualsevol de les activitats que fem sigui susceptible de ser penjada, compartida, opinada o agradada. De la mateixa manera que allò que ha succeït si no s’ha escrit és com si no hagués passat, de la mateixa manera, avui en dia, “si no ho penges, no ho has fet”.

Tot això no deixaria de ser una opinió personal sobre els efectes que la gran eclosió de les xarxes socials ha provocat en les relacions humanes si no fos perquè, i de manera cada cop més radical, l’ànsia de penjar coses a qualsevol preu a vegades pugui provocar accidents, violència o víctimes diverses.

Ja fa un temps que tots ens vam escandalitzar quan vam poder veure a la xarxa un brètol conduint el seu cotxe des del seient del copilot mentre gravava la seva “proesa”, o quan algú va patir un accident volent-se fer una “selfie” des d’un lloc impossible. Inclús el món del crim fa servir les xarxes per penjar les seves monstruositats, conscients de l’escàndol i indignació que ens provoquen amb aquestes imatges, més que amb qualsevol altre sistema de propaganda i difusió més “tradicional”.

Aquests dies, un vídeo on un altre brètol agredeix de manera gratuïta una pobra dona en plena Diagonal, fent-la caure i causant-li un esquinç ha encès les xarxes. I ha sigut precisament la indignació de la xarxa i la col·laboració dels seus usuaris qui ha permès trobar el causant en temps rècord; tot plegat no deixa de tenir certa ironia, el mateix mitjà que permet publicitar la nostra vida permet tant publicitar una agressió com trobar el seu culpable.

Perquè, no ens enganyem, estem més controlats del què imaginem. Fa pocs dies, em vaig quedar parat quan la persona que jo m’acabava d’agregar al whatsapp em va aparèixer en primer lloc als suggeriments d’amistats del Facebook, o quan un bon amic va comentar que la propaganda que li sortia al Facebook estava directament relacionada amb les seves últimes cerques als buscadors. Tot plegat és com la gran novel·la de ciència-ficció de George Orwell, “1984”, aquella on es va inventar allò del “Gran Germà” que ho controlava tot, només que en versió cibernètica i, el que és més greu, terriblement real.

I dic jo, ens hem begut l’enteniment? Tot val i tot es pot penjar a la xarxa? O potser és perquè la xarxa ens dóna aquella capacitat de relació que les relacions tradicionals no ens poden donar? Ja tenia raó aquell que deia que a la Xarxa hi havia tot el bé i tot el mal i que era decisió nostra escollir una cosa o una altra. Personalment, prefereixo usar-la emprant el Sentit Comú, però ja sabem allò que diuen del Sentit Comú, que precisament és el menys comú dels sentits!

Article publicat  “La Ciutat” el dia 5-3-2015 i consultable aquí.

Article publicat  “Reus Digital” el dia     6-3-2015 i consultable aquí.