Benvingut, Mr Draghi!

hiperinflacion23

A finals de l’any 1918 es va acabar la Primera Guerra Mundial, va ser la primera de les grans guerres del segle XX i una de les grans causes de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, vint-i-un anys després. Per tal d’aconseguir una pau duradora, les potències guanyadores que formaven la llavors anomenada Entente Cordiale van imposar un dur tractat de pau a les potències que havien sigut derrotades. Aquest dur tractat de pau de 1919 va ser l’anomenat Tractat de Versalles i consistia en diversos punts o imposicions dels guanyadors vers els perdedors; en el cas d’Alemanya, com a derrotada, se li imposaven grans limitacions de caire armamentístic, com podien ser la prohibició de construir cuirassats, carros de combat i una limitació en el nombre d’efectius del seu exèrcit, o Reichwehr, de com a màxim cent mil homes.

A més, es van constituir diverses zones d’ocupació per part de les potències guanyadores, en concret les zones industrials del Sarre i, en 1923, del Rühr; també es va imposar a Alemanya la pèrdua de totes les seves colònies d’abans de la Gran Guerra i d’altres pèrdues territorials a Europa. Va ser, sens dubte, un tractat de pau abusiu i causa del ressentiment que va envair gran part de la societat alemanya i que la va transformar en un terreny adobat per a l’aparició en pocs anys del totalitarisme que va provocar anys després l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Però una de les condicions més abusives d’aquest tractat de pau va ser la imposició de reparacions de guerra, és a dir, de multes pecuniàries d’import altíssim que Alemanya devia pagar com indemnització a les potències guanyadores de la guerra. L’import d’aquestes reparacions de guerra va ser tan alt que l’actual Alemanya les haurà acabat de pagar farà un any o dos; és a dir, cent anys després del final de la Primera Guerra Mundial. En els primers anys vint, la jove República Alemanya de Weimar havia de fer front al pagament d’aquestes reparacions de guerra, calculades en vint mil milions de marcs-or anuals. En aquella època encara s’usava el diner seguint el patró de l’or i, com les reserves d’or eren limitades, quan Gran Bretanya va reclamar en 1921 el pagament de la seva part de la indemnització en marcs-or,  el govern alemany, per tal de combatre la gran fuga de marcs basats en l’or que el pagament provocava, va començar a emetre marcs sense cobertura de l’or, o Papiermark de manera descontrolada. En poques paraules, va posar en marxa “la màquina de fer diners”.

Realment es va produir el que, en Economia, s’anomena una política monetària expansiva, però d’una manera tan descontrolada que va fer que els diners en circulació perdessin ràpidament el seu valor, de tal manera que els preus es van disparar tant que no hi havia temps d’emetre paper moneda a temps de satisfer les necessitats de l’economia i es van començar a afegir zeros al facial dels bitllets, va arribar un moment que els preus pujaven tant ràpid que la gent devia gastar els seus sous el més ràpid possible. Tant es va depreciar el valor del diner que no era estrany veure gent amb carretades de bitllets anant a comprar el pa i, fins i tot, tornant al sistema d’intercanvi nu i cru, el diner havia perdut tot el seu valor. L’espiral inflacionista va acabar en 1923 amb la creació d’una nova moneda, el Reichmark, que va substituir l’anterior i aquest episodi va passar a la Història com el de la hiperinflació; no va ser l’únic, també es va produir en altres indrets, com a l’Argentina no fa tant de temps.

El diner no deixa de ser un bé com els altres, es tracta del bé que emprem per a fer intercanvis i que tothom reconeix com a mitjà de pagament vàlid. No obstant això, com a un bé econòmic que és, també està sotmès a la Llei de l’Oferta i la Demanda, de tal manera que, si hi ha un excés d’oferta de diner, el seu preu baixarà fins a arribar al nou equilibri amb la seva demanda. A l’inrevés, si la demanda supera l’oferta, el seu preu pujarà fins a igualar l’oferta i la demanda. Dit en termes de diner que puguin ser fàcilment entesos, si el valor del diner entès com un bé emprat pels intercanvis econòmics baixa, això vol dir que haurem de pagar més diners per adquirir el mateix article, és a dir, els preus pujaran i hi haurà inflació. A l’inrevés, si el valor del diner entès com un bé emprat en els intercanvis econòmics puja, això voldrà dir que amb els mateixos diners podrem comprar més coses, és a dir, que els preus baixaran i es produirà deflació. L’oferta monetària està constituïda per la totalitat de diner que hi ha en una economia, circuli per mitjà que circuli, per tant, si es posa en circulació grans quantitats de diner, augmenta l’oferta de diners i, per tant, baixa el seu valor i es pot generar inflació.

Què és el que busca el Banc Central Europeu amb l’anunci de Mario Draghi de comprar deute dels Estats fins a 60.000 milions d’euros cada mes? Doncs, precisament, el que es comentava al paràgraf precedent, posant en circulació seixanta mil milions d’euros mensuals, s’inundarà d’euros els mercats per tal d’incentivar el consum i allunyar el risc de baixada generalitzada de preus o deflació. Crear una mica d’inflació no és dolent, ja que les pujades sostingudes de preus incentiven el consum i la inversió, els beneficis agraden a tothom.

Per tant, si amb això aconseguim que, a poc a poc, anem superant la situació d’estancament econòmic actual, doncs benvingut, míster Draghi! Ara bé, caldrà vigilar, no sigui que la inflació es dispari. Cal tenir present que, si per una cosa serveix la Història, és per aprendre de les errades del passat i així prevenir les futures, per això, estic totalment segur que la decisió del BCE haurà sigut totalment sospesada, inclosos els riscos de descontrol de la inflació. L’exemple alemany dels anys vint és molt aclaridor de què passa quan es fan les coses sense solta ni volta, no es pot posar en funcionament “la màquina de l’euro” sense saber bé el que passa si no es fa a consciència, la llàstima és que, en economia, hagin d’haver passat fenòmens com aquest dels anys vint o, més recentment, a l’Argentina,  per tal de conscienciar els poders econòmics de fer les coses d’una manera o una altra. Esperem que funcioni.

Article publicat a “La Ciutat” el 27-1-2015.