Dos desembarcaments ben diferents.

desembarcaments

Fa poc es va commemorar el setanta aniversari del Desembarcament de Normandia. El dia sis de juny de 1944, més de cent mil soldats aliats occidentals de diverses nacionalitats, nord-americans, britànics, canadencs i polonesos, entre d’altres, van desembarcar en quatre platges normandes i, amb el seu èxit, van provocar la derrota final del nazisme i l’alliberament de l’Europa ocupada.

De fet, quan el desembarcament es va produir, ja feia un any que l’Eix estava perdent la guerra sense remissió. No és desgavellat afirmar amb rotunditat que Alemanya va perdre la guerra al Front de l’Est, a Stalingrad o a Kursk, en 1943. Aleshores, era la Unió Soviètica qui suportava i contenia a l’exèrcit alemany, i ho va fer gairebé en solitari, sofrint una sagnia humana i material indescriptible. De fet, si comparem la macabra estadística de baixes hagudes a la batalla de Kursk i la comparem amb les hagudes al desembarcament de Normandia, aviat veurem que no hi ha color.

Els soviètics van demanar insistentment l’obertura d’un segon front des de 1941, any en què Hitler els va agredir; què feien els anglo-americans, mentrestant? Doncs obrir fronts secundaris, com el nord d’Àfrica o Itàlia i esperar el seu moment. Encara així, els russos van aconseguir parar als alemanys i prendre la iniciativa; quan va succeïr el desembarcament de Normandia, ja havien alliberat tot el seu territori i eren a punt per envair l’Europa Oriental; haguessin guanyat la guerra per ells mateixos, encara que haurien trigat més temps, era inevitable. Va ser precisament en aquest moment en el qual els Aliats occidentals van envair França i així, d’una banda, van aconseguir escurçar la guerra, i per una altra, van limitar l’expansió per Europa dels russos.

Aquests dies s’ha produït un altre desembarcament molt diferent, però metafòricament molt semblant. El Banc Central Europeu ha decidit inundar de liquiditat el mercat monetari, es parla d’uns quatre-cents mil milions d’euros, i ha baixat el tipus d’interès de la Zona Euro fins a un nivell mínim, del 0,15%. D’aquesta forma es pretén accelerar la fi de la crisi, la recuperació de la qual ja ningú dubta, reactivar el consum i obligar al sistema financer a deixar diners a les empreses. Amb tipus tan baixos es desincentiva l’estalvi i es fomenta el consum, per la qual cosa la velocitat de circulació dels diners augmenta i pot arribar a augmentar la inflació, allunyant la temuda deflació o baixada general dels preus. La baixada de tipus és històrica doncs no es pot abaixar més, perquè sinó arribaria a zero i un tipus d’interès negatiu és un contrasentit; vaja, que seria com si el banc ens pagués per prestar-nos diners, sense comentaris.

Però el paral·lelisme amb el de Normandia continua; els consumidors que han sofert polítiques d’austeritat, els qui han perdut la seva ocupació, les empreses que han vist restringit el consum per la falta de liquiditat en circulació i tantes i tantes víctimes, són com els russos de la Segona Guerra Mundial, han parat la crisi i ara comencen a guanyar-li la batalla. Ara ha desembarcat el BCE amb tota la seva cavalleria i amb solucions concretes, fins ara només es dedicava a les cures pal·liatives, com els anglo-americans, obrint fronts secundaris. I dic jo, quantes víctimes innocents ens hauríem estalviat, tant a la Segona Guerra Mundial com en aquesta maleïda crisi, desembarcant abans? La veritat és que al final hauríem sortit d’ella, però haguéssim trigat més que sense el desembarcament del BCE.

Fa un temps vaig escriure un post anomenat “economia i senyal “wow” en la qual manifestava el meu escepticisme sobre la pretesa recuperació. El desembarcament del BCE si és, al meu entendre, un “senyal “wow”. Espero i desitjo de cor que realment funcioni i prenguem nota per aconseguir evitar crisis semblants en un futur. Però si tenim en compte que les crisis tenen una memòria de quinze anys, ho aconseguirem?

 

Article publicat al web de “La Ciutat” el 26-6-2014  i consultable aquí.