El canvi o la crisi que vindrà.

20140614-110310-39790398.jpg

Al segle XIX, en plena Revolució Industrial, va sorgir al Regne Unit un invent entre els molts que va donar aquell període tan fructífer; es tracta de la màquina de cosir. Gràcies a aquest nou invent, de sobte es podia cosir a una velocitat molt més ràpida que el que fins llavors pogués la modista més experta. Aviat va aparèixer la primera fàbrica de confecció que donava ocupació a moltes modistes, totes amb la seva màquina de cosir. L’èxit de la fàbrica va ser tan important que, una nit, centenars de modistes “tradicionals” van incendiar la fàbrica amb l’esperança d’eliminar aquell competidor tan salvatge; evidentment, no ho van aconseguir.

Va ser durant aquesta època en què van començar a sorgir noves maquinàries mogudes pel vapor generat per l’ebullició d’aigua escalfada per la combustió de carbó; el descobriment de les propietats del vapor i les seves aplicacions va ser tan important que, gràcies a ell, es va superar la situació d’Edat Mitjana o Neolític permanent que es vivia en l’època per entrar de ple en l’Era Industrial. Anys després, a poc a poc, el carbó va ser sent desplaçat pel petroli i els seus derivats i així ha estat fins als nostres dies.

El problema dels nostres sistemes productius, el carbó del segle XIX i el petroli del XX és que es tracta de combustibles fòssils. El carbó prové de restes vegetals de l’Era Primària, més concretament del Carbonífer, i el petroli de restes de plàncton animal més o menys de la mateixa època. Que fossin tan abundants en els moments en què vam començar a cremar-los només és a causa que, en les èpoques que es van formar aquests combustibles fòssils, no havien evolucionat encara organismes carronyers tan eficients com els actuals, i per això els residus orgànics tendien a acumular-se. Amb això vull expressar un petit detall que sembla que se’ns passi de llarg sovint, que els combustibles fòssils no tenen recanvi.

Mentrestant, continuem cremant alegrement combustibles fòssils i cada vegada els hem d’anar a buscar a més profunditat o en territoris més hostils. Antigament, existien pantans de quitrà arran de terra, actualment s’està parlant d’aprofitar el desglaç de l’Àrtic per buscar petroli allà, es fan prospeccions petrolíferes en el jaç oceànic o es parla de buscar petroli a l’Antàrtida. Hi ha moltes potències interessades en això, no oblidem que qui tingui la clau de l’energia governarà “de facto” el món.

Però no ens oblidem que, sigui com sigui, la quantitat de combustibles fòssils és limitada i qualsevol dia poden començar a escassejar, s’encarirà la matèria primera com mai abans i el nostre model productiu pot arribar a col·lapsar. Ningú pensa que la crisi actual no seria gens comparada amb aquesta possible crisi energètica? Igual que la fàbrica de màquines de cosir del XIX va ser destruïda per aquells que veien en el canvi una amenaça, actualment així sembla que estigui anant amb el tema de les energies alternatives, però, no obstant això, cap a allí seria desitjable que anèssim abans que el petroli o el carbó s’esgotin.

Encara així, no s’observa que hi hagi una voluntat palpable de canviar el sistema productiu a llarg termini més enllà de les notícies de certs models de cotxe elèctric o híbrid, lloables exemples però res comparats amb la necessitat energètica global. Si volem evitar una Crisi amb majúscules i un canvi d’era traumàtic i així deixar un món que funcioni als nostres descendents, hem de començar a treballar en aquest sentit sense pressa però sense pausa, els nostres descendents ens ho agrairan.