Propagandes i exageracions.

A Egipte existeix l’anomenat temple d’Abu Simbel. La construcció d’aquest temple va ser ordenada pel gran faraó Ramsés II per commemorar la seva victòria sobre els hitites en la batalla de Kadesh sobre el 1500 abans de Crist. Tot el temple és una autèntica al·legoria del valor i la bravesa del faraó, hi ha estàtues seves per tot arreu, relleus en els quals se li pot veure en la batalla sol davant una multitud d’enemics, uns altres en els que agafa uns vint d’ells alhora pels pèls mentre els castiga, una estàtua seva assegut entre els déus Osiris i Horus i multitud d’altres exemples. Tot el temple, una meravella arquitectònica, és un autèntic homenatge al faraó i a aquesta gran victòria militar…menys pel fet que la batalla de Kadesh no va ser una victòria dels egipcis sinó una derrota, o com a molt un empat.

Aquest és un dels primers exemples coneguts de propaganda i culte a la personalitat. De fet, aquest fenomen es repeteix constantment en la Història; fent gala d’aquella gran frase que diu “la història l’escriuen els vencedors” i tenint en compte que allò que no s’escriu simplement no ha existit seria molt difícil conèixer la veritat real ja que per llegir la història hem d’usar les fonts escrites que ens han arribat, i aquestes estan plenes d’exageracions i punts de vista parcials. Un altre exemple ho podem veure a París, a l’Arc de Triomf; en ell es commemoren les grans victòries de Napoleó com si de grans gestes es tractessin, allí estan els noms de diverses ciutats del nostre país, com Girona, presa després de varis i duríssims setges, o Tarragona i Tortosa; és a dir, allí es presenten les campanyes de Napoleó com a grans gestes, encara que crec que els habitants de Girona de l’època pensarien una altra cosa molt diferent si poguessin parlar.

I és que, des de sempre la Història s’ha escrit a mesura del que mana. De vegades es creen llegendes negres sobre certs personatges, d’aquesta manera s’aconsegueix afermar el poder del que mana a força d’exagerar el temor a l’enemic; un exemple, el rei dels huns Àtila, d’ell es deia allò de “per on passa el seu cavall no torna a créixer l’herba“, i coneixem la seva existència gràcies a les fonts romanes, els seus enemics, doncs els huns no tenien cultura escrita. Aquest personatge va conquistar un territori similar en grandària al conquistat per Alexandre el Gran, només que la seva obra va desaparèixer amb ell i no així la del gran rei dels macedonis, l’obra del qual va ser àmpliament divulgada pels seus successors i, amb ella, la cultura hel·lenística. Un altre exemple, les croades, vistes en occident com els grans herois que defensaven la cristiandat i al món islàmic com a brutals saquejadors; la veritat és que van ser un fracàs i fins i tot va haver-hi una que es va dedicar a saquejar Constantinoble, una ciutat cristiana. Però ja sabem quin és la versió dominant gràcies sobretot al cinema.

De fet, quan es va inventar l’escriptura es va inventar la propaganda i així ha estat fins als nostres dies. No anem a creure que som immunes a aquest fenomen a causa de la gran informació que tenim actualment a la nostra disposició, ans al contrari, precisament és ara quan som més vulnerables, a causa de la gran velocitat a la qual la informació circula. Passa actualment al nostre país on certs polítics són demonitzats a ulls de gran part de l’opinió pública, només per defensar opinions o idees que no interessen o on certes notícies són explicades segons interessa al mitjà de torn i punts i tants exemples.

Per tant, davant aquest panorama poc podem fer sinó actuar amb criteri; una bona manera seria dubtar sempre de les notícies, sobretot les polítiques, ser escèptic i intentar entendre les raons d’aquesta o aquella opinió, informar-nos tant com puguem sobre el context o situació i buscar l’enfocament des de tots els punts de vista. D’aquesta manera aconseguirem aplicar el nostre propi criteri de manera racional i sense influències.

20140402-225037.jpg