La Revolució bancària. Reflexions sobre el futur

futur

En castellano, pulsar aquí.

En els últims anys hem viscut indubtablement una autèntica Revolució Bancària; en 2007 el sistema financer espanyol comptava amb unes quaranta-cinc caixes i avui pràcticament ja no en queda cap. D’altra banda, s’ha produït una autèntica reconversió del sector financer que ha reduït significativament el nombre d’operadors, s’han tancat més sucursals bancàries que en qualsevol altre període recent i s’estan adequant les plantilles a la situació actual.

Això és així de tal manera que és molt possible que d’aquí a uns anys es vegi aquest període de crisi com aquell en el qual es va forjar un total canvi de model bancari. És a dir, el sistema bancari espanyol està encara avui basat en un model de banca de proximitat en el qual qualsevol persona pot accedir al sistema, ser atès en persona en qualsevol de les moltíssimes sucursals obertes, obrir comptes i, en definitiva, accedir amb total llibertat i facilitat als serveis bancaris. La base d’aquest sistema és que les sucursals bancàries són relativament properes als clients, ja que pràcticament no hi ha barri o poble sense una o diverses oficines d’alguna entitat.

Desgraciadament, un dels pilars fonamentals d’aquest model de banca de proximitat era el gran nombre existent de caixes d’estalvi, i oblidem que actualment aquestes o han desaparegut, o s’han fusionat, o convertit en bancs. Les caixes d’estalvi, almenys en teoria, complien una funció social d’apropar el crèdit al gran públic i de revertir part dels seus beneficis a obra social, per aquest motiu històricament havíen apostat per un model de banca de particulars i tenien una gran quota de mercat en aquest segment. D’aquesta manera era normal trobar sucursals d’aquestes caixes en moltes poblacions en les quals els bancs no arribaven ja que no cal oblidar que un banc és una societat mercantil i es regeix per criteris estrictament econòmics i de rendibilitat. En la situació actual, al no existir pràcticament caixes d’estalvi, el sistema de banca de proximitat és possible que estigui a punt d’evolucionar cap a un altre més diferent.

Com pot ser el futur?

Evidentment es tracta només de conjectures, però cal tenir en compte de manera prèvia diversos factors:

  1. La desaparició ja comentada del model de caixes d’estalvi.
  2. La contracció del negoci bancari conseqüència de la mateixa crisi i la situació actual de tipus en mínims històrics que fan que la cartera viva de préstecs sigui poc rendible.
  3. El fet que l’expansió bancària basada en l’augment del crèdit es va acabar amb la crisi i ara toca més que mai minimitzar els costos. Això pot fer reflexionar seriosament a moltes entitats de la conveniència de mantenir diverses sucursals obertes a la mateixa plaça, pel cost que això comporta.
  4. La lluita contra la morositat, pel pes que suposa en els beneficis de les entitats a causa de les dotacions per insolvències i a la baixada de valor del mercat immobiliari.
  5. La constatació que la banca per Internet té una bona acceptació social i que cada vegada hi ha més públic que usa els sistemes de banca a distància amb assiduïtat.

Fa poc vaig poder llegir en el diari una notícia segons la qual a França hi havia un banc “low cost” on per obrir un compte s’ha d’anar a un estanc, la resta d’operativa es fa per Internet. Aquest pot ser un dels tipus de banca del futur, que de fet ja existeix avui dia, la banca per Internet. Es tracta d’un model que té el seu públic però que pateix d’un defecte important, per accedir a la banca per Internet un client ha d’estar molt estandaritzat, és a dir, la banca per Internet, en general i segons la meva opinió, és útil a un perfil molt determinat de clients i que estiguin encasellats perfectament en els requisits que l’entitat demani. Per exemple, ser un particular, domiciliar una nòmina, pagar rebuts domiciliats o demanar alguna targeta; un client que no estigui perfectament dins d’aquesta “quadrícula” difícilment veurà satisfetes les seves necessitats.

Un altre model de futur pot ser la franquiciació del negoci. És a dir, que les entitats franquicien els seus serveis en professionals prestigiosos que percebin un import variable en funció de diversos barems, la cartera, el negoci generat, etc. Aquest model ja existeix, i últimament ha aparegut algun nou operador que l’usa de moment amb èxit. El problema d’aquest sistema pot ser semblant a l’anterior, afegint-li el problema derivat dels interessos del franquiciat, que pot cenyir-se a vendre només els productes que més li interessin i no aquells que  interessin més al sistema.

També pot existir la externalizació dels serveis, com per exemple, contractar a una empresa perquè es dediqui a l’atenció diària en les sucursals (caixa, etc.) i deixar la gestió comercial activa per als empleats de l’entitat. D’aquesta manera els empleats podrien contractar els productes als clients en calent directament en una tableta mitjançant visites externes i es deixaria el treball de sucursal al personal de l’empresa contractada, que podria fer el mateix servei amb un gran estalvi de costos. L’inconvenient podria estar precisament en la qualitat del servei prestat per l’empresa externa, encara que segur que haurien de complir alts estàndards en aquest àmbit.

Finalment, també podria haver-hi una disminució en el nombre d’oficines, de tal manera que en ciutats mitjanes n’hi hagués prou amb una oficina cèntrica i gran. En aquesta oficina els empleats estarien dedicats a la gestió comercial i els serveis operatius estarien franquiciats o externalitzats. El model de banca de proximitat canviaria llavors en favor d’un model on la proximitat seria entre client i gestor més que entre sucursal i gestor, aquest model bé podria ser un de gestor de proximitat.

No obstant això, crec que encara falta bastant per veure tots aquests canvis, doncs l’operativa bancària és molt complexa i diversa i moltes de les seves operatives encara necessiten de la banca de proximitat per a la seva gestió. Temps al temps.