Productes bancaris V. On poso jo ara el meu diner?

Interrogante

Durant l’any 2013 s’ha viscut una situació en la qual les entitats bancàries han anat reduint gradualment els tipus d’interès dels dipòsits i imposicions a termini fix que anaven oferint en anys anteriors. Aquests tipus d’interès havien arribat a cotes no raonables ni sostenibles a mitjà termini pel sistema bancari; la raó del per què s’estaven pagant aquestes rendibilitats fins a 2012 poden ser diverses:

Versión en castellano, pulse aquí.

  • En els inicis de l’actual crisi econòmica es va produir un gairebé tancament de la liquiditat dels mercats majoristes a causa de la falta de confiança. Es va passar d’un escenari en què la liquiditat fluïa de manera molt barata a un altre en què la liquiditat era un bé preuat que no es podia aconseguir com abans als mercats majoristes i, per això, s’havia d’anar a buscar al mercat domèstic, això és, els estalviadors.
  • Aquest afany a captar l’estalvi intern va produir l’efecte clàssic de l’oferta i la demanda; si l’oferta de diners dels estalviadors és limitada i hi ha molt interès a captar-los, llavors és normal que el “preu” del dipòsit pugi; és a dir, el tipus d’interès que una entitat estigui disposada a pagar pel dipòsit serà més alt que abans.
  • El gran número d’operadors al nostre país amb falta de liquiditat feia que l’oferta fos variada, produint-se una espiral en la qual cada oferta millorava l’anterior.
  • L’augment de la morositat de moltes entitats que encara feia més important per elles això de captar liquiditat.

Des de 2008 fins a 2012 es va viure una situació com a mínim curiosa; es va deixar de treballar de la manera tradicional, això és, el tipus d’interès d’un dipòsit a termini normalment ha d’anar per sota del tipus legal dels diners o tipus de cost i el d’un préstec per damunt; i es va començar a pagar rendibilitats molt per sobre del “tipus de cost”. Evidentment, no era una situació que anés a durar per sempre i la fi de la mateixa va arribar a final de 2012.

Va ser a començaments de 2013 quan el regulador va començar a “recomanar” a les entitats anar adequant les rendibilitats ofertes per dipòsits fins a barems més adequats i això es va anar repetint vàries vegades durant aquest any fins a arribar als límits actuals. Actualment, amb un Euríbor més o menys al 0,5% tenim ofertes al mercat per terminis fixos a un any sobre el 1%. Encara massa alts però molt lluny d’aquells 4 o 4,5% que es podien trobar a finalitats de 2012. El futur sempre és incert però no és agosarat pensar que, si els tipus oficials d’interès no pugen, cada vegada veurem tipus d’interès més baixos per als dipòsits, i això no és cap mala notícia, doncs demostra que l’anhelada recuperació pot ser que hagi arribat i amb ella la liquiditat.

Per això, cal començar a pensar què fer amb els diners que fins ara estava posat en terminis fixos i anar a buscar rendibilitats semblants a aquelles que ens tenien acostumats en altres productes; personalment prefereixo els Fons d’Inversió (F.I).

Cal aclarir que l’explicació que segueix no deixa de ser la meva opinió personal i dirigida a persones de perfil termini fix o conservadores, no a experts en borsa o inversors qualificats.

(Per saber més sobre Imposicions a Termini Fix, veure el post “Productes bancaris II“)

Per què no, un Fons d’inversió?

Un Fons d’Inversió, explicat de manera fàcil, no deixa de ser un patrimoni dividit en participacions que es poden comprar i que tenen un valor liquidatiu diari. Depenent del tipus de patrimoni en el qual s’inverteixi, tenim els diferents tipus de Fons d’Inversió que existeixen, de Renda Fixa, de renda Mixta, de Renda Variable, etc. Per això, les característiques que els fan interessants actualment són:

  • Liquiditat diària: Es pot recuperar el valor liquidatiu de la inversió quan es vulgui, venent-la al preu diari. Si es tracta d’un Fons Garantit pot haver-hi una comissió de reenborsament,  no en el cas dels Fons Lliures. Els Fons Lliures sempre estan disponibles, els Garantits depenen de la seva emissió en concret.
  • Seguretat: En ser una inversió en un patrimoni divers, el risc queda perfectament diluït en el mateix. És a dir, el risc d’un bé en concret en un conjunt queda en gairebé zero.
  • Rendibilitat: Si bé “rendibilitats passades no pressuposen les futures” és cert que un F.I. és gestionat per professionals que prenen les decisions d’inversió internes del fons de manera racional i, en teoria, millors que si ho féssim nosaltres mateixos i, per això, treballen pels interessos dels partícips, que són els seus propis.
  • S’adapten a cada perfil inversor: Un fons de renda fixa a molt curt termini és adequat per a perfils molt conservadors, un fons de renda variable sud-americana ho és per a perfils agressius. Tot depèn d’en quin fons invertim.

Desmuntant mites sobre els fons d’inversió.

  • Primer mite: “Un dipòsit a termini té una garantia de 100.000€ però un F.I. no”; cert, no obstant això, el risc d’invertir en un patrimoni o gran conjunt de béns és molt inferior al d’invertir en un només bé; per exemple, té més risc invertir en una sola acció de l’IBEX35 que en una referència al global de l’IBEX35. Per això, es diria que el F.I. no té garantia perquè aquesta a la pràctica no és necessària.
  • Segon mite: “Amb un F.I. es pot perdre diners”; cert, però depèn del tipus de F.I. en el qual s’inverteixi. Per exemple, si invertim en un F.I. de renda Fixa o bé de Renda Mixta amb un petit component variable, el risc de pèrdua és mínim.
  • Tercer mite: “Això dels Fons d’Inversió és per a algú que n’entengui”; fals, qui n’entén és l’equip de professionals que treballen per a la Gestora del Fons amb l’objectiu de maximitzar el valor del mateix. Les decisions d’inversió sempre es fan mitjançant barems objectius i en funció de les característiques del mateix.
  • Quart mite: “No recuperaré l’invertit quan vulgui”; fals, gairebé tots els fons permeten el rescat en el moment que es desitgi, venent les participacions adquirides al valor liquidatiu del dia de la venda. Precisament la rendibilitat del F.I. està en aquesta diferència entre el valor de compra i el de venda.
  • Cinquè mite: “Si m’equivoco de fons no podré sortir”; fals, la llei permet traspassar l’import invertit d’un fons a un altre sense cost fiscal sempre que no es reintegri l’import. És a dir, podem canviar de F.I. i fins i tot de gestora de fons sense vendre-ho i traspassar el saldo a un altre fons. Molt útil si tenim un fons la rendibilitat del qual no ens satisfagui i ho volem traspassar a un altre amb una rendibilitat millor.
  • Sisè mite: “La renda fixa mai pot tenir pèrdues”; fals, en cas de pujades de tipus d’interès, el deute públic “antic” a tipus inferiors al “nou” perd atractiu per a l’inversos i baixa el seu valor al mercat secundari; si bé aquest efecte és limitat en el temps.
  • Setè mite: “La renda variable és molt arriscada”; fals i cert, depèn del perfil de l’inversor i del termini al que estiguem disposats a invertir, cal tenir en compte alló que du que “un no perd si no ven”. A llarg termini la renda variable és molt fàcil que sigui molt més rendible que la renda fixa.
  • Vuitè mite: “Jo vull cobrar interessos periòdics i els F.I. no els paguen”; cert, la rendibilitat d’un F.I. s’obté en el moment de la venda del mateix; no hi ha pagaments periòdics d’interessos.

Conclussió.

En l’escenari actual, mentre els tipus d’interès no pugin, els estalviadors de perfil conservador poden, o bé seguir confiant en els dipòsits a termini però amb rendibilitats minses, o bé provar el món dels Fons d’Inversió i invertir en un que satisfagui les seves expectatives de seguretat, liquiditat i rendibilitat.

by Jordi Mulé, economista C.E.C num. 13147