La Ñ i la NY

2014-01-08 17.00.38

Una reflexió sobre el poc o nul coneixement de la realitat plural d’aquest país que, encara avui, hi ha a la majoria del mateix.

Versión en castellano.

Fa un temps, en un dels meus viatges a Madrid vaig quedar sorprès quan algú em va parlar del carrer “Pintor Fortuni” (pintor Fortuny); la veritat és que com reusenc que sóc el tema em va semblar xocant, no comprenia com se li havia canviat el cognom al famós pintor i, després de molt pensar, vaig entendre la situació, s’estava pronunciant el cognom del famós pintor del segle XIX paisà meu tal com ho ha de fer un castellanoparlant, és a dir, si la paraula acaba en “i” ha de pronunciar-se “i” igual que “rey” o “hay”. Per tant, aquesta persona estava pronunciant-ho de manera impecable, igual que també pronunciaria Jaime Campmani per nomenar a Jaime Campmany i molts d’altres exemples.

I tot això no deixaria de ser una anècdota si no existís a dintre seu un mal endèmic d’aquest país, que no és un altre al meu entendre que el poc o nul coneixement que hi ha en gran part del mateix de la realitat plural i gran patrimoni cultural existent a diversos territoris i que és, en teoria, de tots. Hi ha una majoria del país que viu en una realitat monolingüe, d’esquena a una realitat molt més complexa i que, quan s’entreveu la diversitat per exemple, per declaracions en llengua original i subtitulades d’algun polític català, reacccionen amb tòpics ben coneguts i que no relataré. Deixant aparti connotacions polítiques, que no són l’objectiu d’aquest article, crec que existeix en general un gran desconeixement de l’immens llegat cultural que significa la cohabitació de diverses llengües en un mateix territori y totes a la nostra disposició.

En aquest país es parlen diferents idiomes i la meva llengua materna, la llengua catalana, és en teoria la segona llengua del mateix per nombre de parlants i producció cultural; de fet, és hereva directa de la llengua parlada a la seva època en gran part de l’antiga Corona d’Aragó i, per tant, part constitutiva d’aquest Estat que es va formar al segle XV per la unió confederal entre iguals de dos regnes per matrimoni dels seus respectius reis, així de simple i així de complicat.

Així de simple perquè no m’imagino un país com Canadà on un nen d’Ottawa (anglòfon) desconegui totalment la realitat lingüística d’un nen de Mont-real (francòfon), cosa que sí succeeix en aquest país; anem a veure, segur que al nen d’Ottawa no se li demanarà que reciti Molière però segur que algun mínim coneixement de francès tindrà; el mateix a l’inrevés per al nen de Mont-real.

Així de complicat perquè parlar de certs temes provoca la sensació moltes vegades d’obrir la Caixa de Pandora ja que un corre el risc de ser malinterpretat pels uns i els altres; que si mira el català aquest, que de què va, que què diu, etc. No és la meva intenció ni gens ni mica; només intento donar un punt de vista particular i donar a entendre que, potser, amb un mínim coneixement de la realitat lingüística plural, igual, i dic igual, es resoldria gran part del problema territorial actual; per exemple, què tal una assignatura de “llengües autonòmiques” a l’ESO?

Es tracta d’un assumpte complicat i que desferma grans polèmiques però no oblidem una cosa, tant la Ñ com la NY representen al mateix fonema i, metafòricament, igual que les dues llengües que les usen, són dues germanes bessones. Els parlants de cada llengua som els responsables mantenir-les, cuidar-les i passar-les als nostres descendents; si no ho fem nosaltres, qui ho farà?