Productes Bancaris I. Preferents i Subordinades

image

per Jordi Mulé. Col.legiat C.E.C num. 13147

Versión en castellano.

Les preferents i el deute subordinat són productes financers que estan d’actualitat per diversos motius. Ara bé, a efectes pràctics i de manera planera, què són?

Com a petita introducció, i sense voler fer una classe magistral sobre productes financers, direm que de productes bancaris n’hi ha molts i de molt variats, si fem una classificació senzilla els podríem classificar en el següents tipus:

1-Comptes bancaris de tot tipus: Productes bancaris tradicionals. En aquest apartat hi inclouríem els comptes corrents, comptes d’estalvi, imposicions a termini i tot producte, en general, que porti el nom “dipòsit”, dipòsits referenciats, dipòsits garantits, etc. Són passiu per l’entitat que els gestiona, formen part de la Base Monetària del país i estan garantits pel Fons de Garantia de Dipòsits amb el límit dels 100.000€ per titular.

2-Productes financers, d’inversió i asseguradors: En aquest grup hi ha tota una sèrie de productes diferents i amb característiques contraposades. No estarien garantits pel FGD però això no vol dir que no puguin ser idonis o convenients, això depén del producte i el perfil de l’inversor. En aquest tipus hi podríem incloure productes de tota mena, com poden ser els següents:

a)-Deute públic: Lletres del Tresor, Bons i Obligacions de l’Estat i altres administracions públiques. Es tracta d’una inversió en una entitat pública que la garanteix a canvi d’un termini i una rendibilitat.
b)-Deute privat: Bons i obligacions d’empreses, pagarés d’empresa,deute subordinat, participacions preferents. Ídem al cas anterior però invertint en una empresa.
c)-Productes d’inversió i asseguradors: Fons d’inversió, plans de pensió, plans d’estalvi, plans de previsió assegurats. Els primers i els segons inverteixen en un patrimoni i, depenent de com és el patrimoni poden ser de diversos tipus, els segons i tercers són assegurances d’estalvi, etc. En aquests productes, la rendibilitat pot o no ser coneguda per endavant, depenent del producte en qüestió.
d)-Borsa: Les entitats fan de mitjancer en la compravenda d’accions en borsa.

Les participacions preferents i el deute subordinat estarien, doncs, dintre del grup del deute privat, és a dir, en una inversió directa en l’empresa emissora.

Les participacions preferents i el deute subordinat.

Són emissions de deute privat, normalment a venciment a llarg termini o indefinit en el que l’inversor inverteix un capital en l’empresa que les emet a canvi normalment d’una rendibilitat major que la que aconseguiria amb un producte de tipus tradicional. Legalment, l’inversor en preferents o deute subordinat a la pràctica està invertint en la viabilitat de l’empresa en qüestió i la rendibilitat oferida està supeditada a la generació de beneficis per part de la mateixa; així, si l’empresa no obté beneficis, d’igual manera que un accionista no obtindria  dividends, el preferentista o inversor en subordinades no obtindria rendiment per la seva inversió.

Respecte el reembors anticipat de la inversió, aquest s’ha de fer venent els títols a un comprador, com qualsevol títol de deute. Cal dir que fins agost de 2010 les entitats bancàries tenien un sistema intern que “casava” ordres de compra amb ordres de venda que va anar funcionant força bé fins que aquest sistema va ser abolit per instruccions de les autoritats monetàries. Aclarir també que aquestes instruccions consistien en obligar les entitats a aplicar les ordres de venda al mercat secundari corresponent, una cosa així com “la borsa” de les preferents; ja que el valor dels títols s’havia desplomat, a partir d’agost de 2010 va ser impossible “casar” ordres de compra amb ordres de venda i si algú volia vendre títols al mercat secundari, ho havia de fer assumint pérdues.

Què vol dir preferent?

Sense voler fer una disertació magistral, direm que en cas de fallida d’una empresa i liquidació, els creditors tenen dret a cobrar la seva part de la liquidació segons un ordre definit a la llei. Els últims a cobrar són els accionistes i només abans d’ells van els preferentistes. És a dir, la preferència és sobre els accionistes.


Què vol dir subordinat?

Bàsicament rendiment supeditat a beneficis.

Per què moltes entitats emitiren preferents i deute subordinat en 2009 i anteriors?

Durant els primers anys de la crisi la morositat havia anat pujant i els mercats interbancaris estaven tancats i això va anar-hi comprometent la solvència de les entitats. El sector d’inversors institucionals estava bastant paralitzat però aquests productes funcionaven bé al sector privat, doncs ja hi existien emissions en circulació de productes d’aquest tipus des de feia bastants anys.

Les instruccions d’incrementar la solvència cada cop més exigents van fer que moltes entitats optessin per aquest sistema, les raons eren vàries:

-Les preferents es comptabilitzen en el mateix grup que el capital de l’empresa. És a dir, si la solvència es mesura sumant el capital i les reserves, l’import de preferents anava a incrementar aquest càlcul. Hi ha una mesura del capital d’una empresa anomenada “TIER 1” que suma el capital més les reserves més les preferents/deute subordinat (Si al TIER 1 hi afegim els dipòsits tenim el TIER 2). Per tant, captant diners en preferents era com si es fes una ampliació de capital.
-La dificultat per anar a buscar inversors institucionals en preferents o deute subordinat.
-El tancament dels mercats interbancaris, que feien difícil anar-hi a buscar liquiditat.
-La baixada dels tipus d’interès i la ferotge competència entre les entitats per tal de captar dipòsits.

Afegim dos links molt interessants:

Veure a “El Confidencial” de 31-7-2009.

Segon, un altre article de 2009 de “Cotizalia” amb opinions de la CNMV

Llavors, en realitat quin tipus de producte són?

Són productes complexes, en el que l’inversor està invertint directament en l’entitat, per un període indefinit de temps i amb la rendibilitat supeditada als beneficis. A canvi, l’inversor opta a un rendiment superior al que es podria oferir amb un producte més “tradicional”, com pot ser una imposició a termini.
També cal dir que en 2009 encara no era previsible que el desenllaç de tot plegat fos la situació actual i que en general no es contemplaven escenaris de pérdues. D’igual manera que invertir en deute públic també es pot enfrontar a un escenari de quitances (veure el cas de Grècia) però aquest escenari es considera altament improbable.
Evidentment, són productes idonis per a un perfil de client determinat. Per tant, per poder contractar un producte d’aquesta mena cal acomplir una sèrie de requisits, recollits a la normativa MIFID.
Els requisits per a contractar un producte complex són prou exigents i es poden resumir com s’exposa tot seguit:

-L’obertura d’un compte de valors a nom de tots els titulars.
-Passar un test de conveniència que ha de ser signat per cada un dels inversors i amb qualificació d’Apte. Si no és apte, amés cal signar una carta o text on s’indiqui que, informat del producte i riscos i no sent convenient, igualment es vol contractar.
-Entrega del follet enregistrat a la CNMV complert de l’emissió.
-Signatura de l’ordre de compra per tots els titulars de l’operació.

El Problema de la liquiditat. Solucions plantejades

Les entitats han optat per diverses solucions al problema de la liquiditat, recordem que de cop i volta una sèrie de productes que la tenien van deixar de tenir-la. La solució aportada ha sigut diferent en funció de l’entitat, la seva situació i el trascòrrer del temps:

-Canvis directes en dipòsits a termini a més o menys llarg termini..
-Canvis en accions de la companyia comprades a un valor determinat amb una part pagada en diferit.
-Canvis en bons.
-Opcions mixtes, una part en dipòsits i una altra en bons o accions.

Qualsevol solució té les seves característiques diferents i no les comentarem; no obstant, el problema actualmet se centra preferentment en les emissions d’alguna entitat intervinguda, ja que han sigut de les últimes en ser tractades i amb condicions imposades directament per les autoritats monetàries; això es deu precisament al caràcter d’entitat nacionalitzada i a l’exigència europea en el sentit que l’inversor en una empresa fallida o rescatada necessàriament hagi de suportar pèrdues.